Bladé i Desmuvila, Artur

El català que després d’una llarga expatriació no hagi oblidat res ni hagi après res cal que s’hi pensi abans de retornar a la nostra terra. És una experiència que s’ha de fer sense prejudicis, amb una certa capacitat d’oblit i d’una manera desinteressada.

Febrer i març fan olor de mel, el perfum de les flors dels ametllers. Abril i maig escampen l’olor de les sénies, plenes d’arbres florits. Juny i juliol porten l’olor del blat i de la palla nova. L’agost fa aquella olor mesclada de clavells i alfàbrega que puja al cap.

Entre els paisatges ebrencs n’hi ha almenys quatre de ben diferenciats: les ribes planeres vora les quals hi ha conreus d’hortes i vinyes, els estrets abruptes on el riu passa encaixonat, el paisatge dels canals a partir de l’assut de Xerta i l’ampla planura del Delta.

Els records són l’única riquesa veritablement nostra, l’únic tresor que ningú no ens pot prendre. Mancat de la facultat de recordar, l’home no tindria res, ni tan sols esperances —sempre en resta alguna.

Avui he passat la frontera pel coll d’Ares. En compliment de certes obligacions he trepitjat, en el transcurs del dia, la ratlla invisible on comença l’expatriació. Res no ho indica. Ni la terra ni el cel, que són iguals. Però el fet és cert. I ple de conseqüències…

El riu [Ebre] s’encamina decididament vers l’est cercant la nostra terra amb un amor tenaç, però tan aviat com hi arriba, comença de fer giragonses com si, embadalit amb el paisatge que ell mateix crea, retardés l’hora de perdre’s en la mar.

Tota la comarca [la Ribera d’Ebre] és depervallera, coherent i benigna, com si ja fos feta a la mesura humana. La influència de l’home en aquest paisatge és tan visible com la del paisatge en l’home que hi sua i, en justa compensació, li treu el suc.

Cim i vessat margenat; / arbre, bosc i vinyeria; / treball, catalanitat, / crit de Pàtria que ens guia / i al fons el mar: alegria / i un alè de Llibertat.

De tant en tant, encara, Benissanet té una olor que ofega totes les altres: la que fa el riu quan surt de mare. El riu no s’acontenta d’impregnar d’olor fluvial tota la vila, sinó que hi deixa també la seva firma, de cap a cap.

Tot és humil però és rica i és clara / la llum que entra per l’ample finestral i rics / som tots de dolor i esperança / —els de sempre i els d’ara— / i pel racó amb les flors i els llibres dels amics.

Un llibre i un amic ja és una franca / companyia. Després aquella festa / dels ulls negres del fill i una mà blanca / i maternal que posi entorn l’honesta / pau que ho transfigura tot…