Ruyra i Oms, Joaquim

Blanes és la meva història, la meva pàtria, la meva principal afecció. Hi he viscut quasi tota la vida. M’hi vaig casar, hi moriren els meus pares. És just, doncs, que els meus records siguin quasi tots blanencs…

Es deia Tem, i, amb aquest parlar blanencs que, en esforçar la veu, tendeix a tornar planes algunes paraules agudes, tot doblant el so de la consonant final, la seva mare, escridassant-lo, li havia tret el nom de Temme, un nom que sonava com un gemeguet.

La nostra COSTA BRAVA! Dubto que en lloc del món hagi una mar més plàcida i atractívola, una atmosfera més serena i una naturalesa que expressi amb més claretat l’alegria i la dolçor.

Doncs, aquest mar, el més poètic dels mars, [...] Oh, les nostres platges! Amagades entre penyals, tenen un encant inexplicable!”

L’hora fou, certament, bona. ¿Ne voleu, de jodrioles virolades, de serrans clapejats d’or i púrpura, d’estudiants revestits d’escata negra, de tords, de vaques serranes? ¿Ne voleu?... 

Mar a ponent, mar a llevant, mar a migjorn, el promontori del convent feia l’efecte d’un vaixell enorme, enclavat a terra per la popa. Quin aïllament! Quina dolça soledat!

Se m’acut que el mar ve a ser el cor del nostre planeta, el gran centre de la circulació, ja que d’ell ixen els núvols que ruen pel cel, la rosada que refresca els matins i les pluges que alimenten els rius; i els rius són les arteries, que tornen contínuament al cor lo que del cor van contínuament rebent.

Admiro els periodistes que saben escriure amb aquesta rapidesa sense temps material per a refer res. 

El conte, peça xica, no té altre valor que la que li donen la intensitat i l'exquisidesa. Es recomana només per la sobrietat, per l'absència de desperdici. De vegades és una concentració meravellosa que enclou tota l'essència d'una bella novel·la; de vegades, una fantasia que desperta profundes realitats de l'ànima. Són poquíssims els que arriben a la perfecció.