Guimerà i Jorge, Àngel

Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924), fill de pare vendrellenc i de mare canària, formà part del grup La Jove Catalunya, de Barcelona. Al llarg de la seva vida desplegà una intensa activitat en diversos camps: la poesia, el periodisme, la política i el teatre. Obtingué un triomf esclatant en ser proclamat Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de Barcelona de 1877. S’inicià en el conreu de la dramatúrgia amb Gal·la Placídia (1879), i amb Mar i cel (1888) obtingué un èxit internacional. L’etapa de plenitud literària s’estengué fins al 1900, i comprèn la producció de les seves obres més representatives: Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar (1900), traduïdes a diversos idiomes i repetidament portades al cinema. Participà en importants iniciatives i manifestacions del moviment catalanista de final del segle XIX: el Memorial de Greuges (1885), el Missatge a la Reina Regent (1888), les Bases de Manresa (1892) i, molt especialment, el discurs com a president de l’Ateneu Barcelonès (1895), on reivindicà l’ús literari i oficial de la llengua catalana.

Col·laborà durant vint-i-quatre anys (1873-1896) en la redacció i l’edició de La Renaixensa, primer revista i, posteriorment, diari. Al llarg de la seva vida rebé honors i reconeixements: la República Francesa li concedí el 1916 el títol de Cavaller de l’Orde Nacional de la Legió d’Honor i fou candidat al premi Nobel de Literatura. L’homenatge més significatiu i multitudinari va ser el que el poble de Catalunya li dedicà el maig de 1909.

Àngel Guimerà morí el 18 de juliol de 1924. El seu enterrament va constituir una de les manifestacions ciutadanes de dol més impressionants que s’han vist a Barcelona durant el segle XX.