Capmany i Farnés, Maria Aurèlia

He viscut en un món prudent i ple de suspicàcies que no m’agrada. M’agrada la gent decidida i rotunda i fins i tot mal gènit.

He procurat corregir el meu accent i emmanllevar la forma ascendent de la frase ponentina i l’eufòria del vocatiu mallorquí. No ho he aconseguit del tot, m’he quedat a mig aire i he aprés a mentir.

Confesso, i m’adono de fins a quin punt pot semblar démodée el que vaig a dir, que no he tingut mai problemes de comunicació. Tothom m’ha entès molt bé, sempre, el que ha passat és que molt sovint no els agradava allò que entenien.

M’agrada veure’m reflectida en els ulls de l’altra gent, en el mirall de les coses, en el contacte directe amb les mans de les persones, per això tinc una idea molt col·lectiva de la intimitat, per això, per parlar de mi he de parlar dels altres.

Ara vinc de viatge amb el ulls plens de paisatge llegit. Viure i escriure és una sola cosa i llegir també. Hem viscut tan plens d’experiències llegides que no hi ha racó que no sigui una tornada.

Així que es converteix en paraules, el paisatge deixa de ser llunyà per esdevenir una experiència plena, farcida, amb el llast del pes immens de les idees.

Jo posaria sempre com el símptoma més clar de l’exercici de la llibertat precisament això: no haver de mentir.

La veritat necessita ser dita perquè si no es diu no existeix. No existeix una veritat interior diferent de la veritat que es parla, i així hem aprés a mentir-nos, a simular, a tenir por del risc de les paraules.

Quan sento explicar algun lletraferit que això d’escriure el fa patir molt, i usa la metàfora del part i dels dolors del part, em quedo meravellada. Si a mi escriure em costés el més lleuger dolor, paraula d’honor que deixaria d’escriure.

Escriure no és més que buscar a les palpentes el món real.

Vaig tenir un mestre extraordinari en aquest pas de la meva vida de novel·lista: Salvador Espriu. Ell m’ensenyà sobre tot a no usar mai una paraula sense necessitat, sense un deliberat propòsit.

El gran avantatge d’un llibre sobre una casa o un pont és que si s’aclofa no atrapa ningú a sota. Per això els escriptors podem campar-nos-la sense gremi, sense llei, sense sancions, i en fi, sense responsabilitat.

Potser és això el que m’empeny a escriure’m i a descriure el món que he viscut; és a dir, perquè sóc, avui, feliç i perquè estimo i sóc estimada la vida s’ha tornat especialment fràgil, especialment trencadissa i em corre pressa entendre-la una mica.

M’agrada molt fer comèdia i escriure m’ha semblat sempre una manera de fer comèdia

La memòria dels altres i la meva s’haurien d’enllaçar en algun moment o en algun punt. Tots tenim dret a recordar; no tenim altra manera de viure. Em moriré definitivament quan ja no pugui recordar.