Brossa i Cuervo, Joan

[…] Mira’t a fons, afirma sempre el que és / i aprèn amb seny que no pots fer res més.

Els sistemes teològics serveixen / per a embalsamar la religió. / Mai cap déu no ha nascut / dels mers conceptes escolàstics.

Enraonen en català, però a la més / minima ocasión lo dejan delante / de un interlocutor de habla castellana.

Conec la utilitat de la inutilitat. / I tinc la riquesa de no voler ser ric.

¿Qui cal considerar culpable: els soldats / que han passat a mata-degolla la població, / els oficials que han donat les ordres / o la guerra que els ha emmerdats tots?

Abans-d’ahir em vaig equivocar / Ahir em vaig tornar a equivocar / I demà veuré clar que avui potser / també m’equivoco

Però / la fórmula que explica l’Univers / cap en una sola ratlla.

Una temptativa de comunicació / a partir del grau zero de l’escriptura.

Em plau escriure una cosa, dir-la, / després llegir-la, i fer-la.

Per ser feliç, mortal, camina sempre / i oblida.

Mentre el meu amor vigila les cantonades, / pinto amb un esprai vermell en una paret: / Visquen els Països Catalans!

Vet aquí un arbre que, en lloc de fruits,produeix objectes; els més característics són: cigarrets, sabates, gorres, guitarres, arquetes, ulleres, guants, pilotes, caretes, paraigües, perruques, banderes, rellotges, plàteres, ventalls, cintes, xerric-xerracs, etcètera.

Aquest pas endavantmuda la perspectiva.

No enraono mai si no m'escolten;en canvi, escric tot sol. No,no escric igual que enraono.

Entreacte(Homenatge a Pompeu Fabra) Els mots corren a canviar-se de vestit. Baixen els telons, i les bambolines vénen de nou damunt els bastidors. Els subjectes, els verbs i els adverbis, ja vestits d'altra manera, tornen a escena. Resta un grup d'adjectius mirant pel forat del teló.  El poema següent ara començarà.

Encara no em puc moure?, pregunto mentrealgú dibuixa damunt la paretel perfil de la meva ombra.

A tu, qui siguis, t'invito a trobar les coses amb la transcendental bellesa, com jo les trobo, i tindràs el poema.