Sánchez-Cutillas, Carmelina

Tinc al meu cor un formigueig de versos. | Les meues mans formiguegen de versos, | i me les mire tothora i no hi veig res.

I les meues mans guarden encara olors | de xeixa i de verema, i estan | colrades per tots els vents de la terra, | perquè soc una dona del poble | i aquesta és la meua confessió.

Oberts al diàleg. A les paraules | senzilles i directes.

Avui tinc fam d’escriure.

De bat a bat el cor, | el nostre cor obert sempre.

Demane una paraula | que òmpliga el meu silenci.

Dos mons. Dues parles diferents. | La pàtria sotmesa i l'altra.

La mar vivia en una badia molt gran. Un dels cantons d'aquella badia que era la casa de la mar s'anomenava la Punta de l'Albir i l'altre cantó el Morro de Toix, i cap al racó de l'Olla suraven els crestallets de la Illeta i de l'Illot. L'Aitana i el Puigcampana eren dues muntanyes punxegudes i migjornenques, que de tant de mirar-se l'aigua se n'havien tornat blaves.

Per a mi la lectura és la força que em dona vida. Podria viure amb un rosegó de pa, però amb llibres. [...] Per això, jo us demane que vosaltres sigueu tan tafaners com jo, i que trobeu amb els llibres la font de la vida.

Eixe gust per la lectura dels llibres dels majors... L'aventura de l'escriptura... I, més tard, la lluita per preservar una identitat, una llengua, un paisatge que en molts moments han patit atacs que no li venen precisament de la mar, sinó més bé des de Ponent.