Perramon i Torrus, Domènec

De pensaments embanderem els arbres / que vetllen de la font el cant pausat, / perquè no ens punxi el cor el fred dels marbres / on hem escrit derrotes del passat.

Quatre camins de pàtria i de grandesa / vermells de sang damunt d’un fons daurat. / Quatre camins units en la proesa / d’obrir el camí de nostra llibertat.

Veurem l’alegre gentada / que la festa fa acudir / i que omple els carrers de joia / i de joia els fa tremir: / aquells carrers lluminosos / que són de tan bon seguir / amb catifes de ginesta / i rosella i tomanyí, / i amb finestres amb alfàbregues, / i amb balcons amb un no-dir / de domassos i de noies / que l’aire i tot fan glatir / -l’aire, que té banderetes- / i fanals de paper fi.

I hem après que el morir és el retorn / d’un manlleu antiguíssim, d’un vell préstec / que, agosarat o tímid, mansuet o feréstec, / un hom ha de rendir-lo, sense frau ni suborn.

I el Temps, el Temps absolut i total, / que sempre passa i mai no cessa, / ens donarà, potser, anuència / perquè, una bona estona, sense pressa, / puguem gaudir de la supervivència / en l’epíleg del drama terrenal, / fins que el temps nostre passi a ésser / temps immemorial.

A poc a poc admirarem la posta / davall un cel de roses i de foc. / El sol morent a l’horitzó s’acosta / a poc a poc. / Una gran pau s’estén per la contrada. / L’alquímia de l’hora, amb màgic toc, / transmuda en or penyal i serralada / a poc a poc.

Que en l’Amor que avui pactem / ma vida pugui trobar-hi / aguant de timó i de rem / per seguir l’itinerari. / I, més tard o més dejorn / -car la set que en tinc no em deixa- / m’obri cales de retorn / la terra que em veia néixer.

La mare, abans de morir, / em digué: “Pren una barca / d’ideals. Fes-te a la mar, / timoner de l’esperança. / D’aures d’amor pressentit / serà tan àgil la barca, / que tindrà, alleujant-li els rems, / un sostingut batre d’ales.

El “Bon dia” és pertot; / i si d’un mal t’hi exclames, / la gent té en cada mot / l’escalf de quatre flames. / L’escalf d’un foc que fon / tristors i dols allunya. / L’indret més dolç del món / és aquest: Catalunya!

L’aigua sospira per tu / i no me’n ve gelosia: / tinc el teu respir segur / com la platja, que dormia. / Hem deixat l’arena d’or / a la badia tranquil·la. / Ara l’Estrella del Nord / tremola dins ta pupil·la, / i em preguntes amb l’esguard: / “Per què cerquem meravelles, / si flota en l’aigua del mar / una vitrina d’estrelles?”

Amb llàgrimes verges, de lluna, / la nit perleja l’horitzó. / Reposa, amor: jo et porto una / flor de silenci en ma cançó. / S’adormirà el cristall del llac / si el setí blanc de tes parpelles / embolca el tremolor manyac / del diamant que encén estrelles. / Somia, amor, tendra assutzena / de les més blanques sets: / són per a tu els màgics indrets / d’aquesta nit calma i serena.

Mare: altre cop pareu-me taula i llit. / Que així que hauré premut la nit darrera, / tindré crits d’alba pel retorn feliç. / L’íntima arrel ja florirà en veu alta; / i, entre àuria pols d’assolellats camins, / mon cor vindrà a collir la fruita casta / que han de donar-me els meus conreus antics!

Veig i sento les coses que tu has dit. / I aquesta Estrella, que allà dalt fulgura, / ara em sembla més plena de sentit / pels que anem a l’atzar i a la ventura. / Sota la llum d’aquesta Estrella clara / que als pastors ens és guia i és senyal, / m’has parlat de la terra i de la mare.

Cada dia que passa és una fulla / de l’arbre de la vida, que se’n va. / Cada hivern, com ventada que despulla / un bosc d’anhels que no reverdirà. / Mes l’esperança rebrota onsevulla / que un cor bategui amb sang de català.

I és el meu cor humà qui t’aconsella: / Vés, doncs, amb aquesta arma; vés a trobar els germans / i els dius, arran d’orella, / que és com els mots es fan més penetrants, / que sota un cel molt més blau que el d’abans / ja hi tornarem, de parella en parella, / ja hi tornarem a donar-nos les mans.