Guasch i Darné , Carme

L’home viu dintre de la seva pròpia reixa i de vegades, i això és més trist, s’hi resigna i tot. 

Per tal de limitar-me l’enyorança,/ mesuro cant i crit a la balança.

Poeta de guàrdia recito el teu nom,/ que mentre jo et canti, et canta tothom.

Reconec que hi ha una evident contradicció entre allò que sé ―la destrucció de la matèria— i allò que desitjo —acostar-me a tu―.

La felicitat l’he trobada sempre en la quimera, mai en la possessió. M’he estimat més el desig que la realitat.

¿Algun rellotge del món marca aquest instant solemne, únic, en què la nostra vida s’esberla entre un abans i un després?

Retrobar el vell paisatge/ com qui topa un amic que ens esperava.

He passat moltes estones davant de l’azalea florida, escapçant-li una fulla seca, recollint la flor ja marcida, que cau blanament, o simplement, admirant-la, sense fer res més que assaborir la pura delícia que m’entra pels ulls.