Riba i Bracons, Carles

Puny poderós, saviesa, ull ple de Ciutat no bastida/ jeuen aquí. Són pols? Són el futur que tu ets

Senyor que heu alenat dins el meu fang:/ Ara la meva jovenesa/ és com una aigua mesa al forn,/ que penetra l'alè subtil del foc/ i bull, i escampa al seu voltant/ una amorosa suavitat/ que fa de bon estar-hi a prop.

Felicitat ¿no en tens prou de seure a ma taula,/ d'acompanyar mes vies, de compartir mon jaç,/ que encara sotges si em prendries la paraula?/ Digues-me, ¿què en faràs?

¿Ets per a vetllar, fràgil vas/ de dolços destins indefensos./ infant gairebé, que el meu braç/ cobriria als somnis immensos?

Que furioses/ sento córrer les aigües/ del nostre amor, oh!/ quan vinc a tu pel frèvol/ pontet d'una carícia!

Fil de maragdes,/ ànima, fil de somnis!/ Si et trenques, sigui/ com en un rapte, l'últim,/ més dolç, de la memòria.

Tot el que he perdut/ que mai no sabré/ tot el que no sé/ i que m'ha valgut// és nu i absolut/ sota un vel darrer;/ però el cor s'absté,/ com si fos virtut.

La mar llunyana/ és de tots. Però el dia/ clos de la serra/ verd entre alzines/ és nostre. No preguntis.

La nit i el dia/ el son amb els seus somnis,/ el goig, la pena,/ tot sembla que ens amagui/ i que millor ens desperti.

Aquí es besaren/ dos amants, com de sobte/ no coneixent-se:/ fora del temps, dels rostres,/ en la memòria pura.