Bertrana i Salazar, Aurora

La Vida, amb majúscula, m’entrava a dolls pels ulls, pels narius, per la boca, per les orelles. La respirava, la palpava, la mastegava. El mes d’abril havia fet la seva entrada i encara que fred, plujós, ventós i rúfol, tenia no sé què de prometedor. Amb l’abril s’esqueia la Setmana Santa i Pasqua i les vacances a l’Institut. [...] Tot això ja «era» una primavera.

Era durant el mes d’abril i, en els parcs i jardins de Ginebra, aquestes gracioses bestioles, les aus i els rosegadors, celebraven l’arribada de la primavera. Les plantes florien, els arbres brotaven, les gavines i les polles aquàtiques ja havien emigrat enduent-se la trista visió de l’hivern que les acompanya.

El caminant podia imaginar-se que el món existia encara, que estava tot just formant-se i que se'n podien esperar les coses més meravelloses.

Abandono la Delegació d'Afers Eclesiàstics, preocupat i malhumorat, sense saber si el que em preocupa i em posa de mal humor és l'excés de modernisme dels Joves o l'excés de caducitat dels Vells.

Honradament, he de confessar que el que em cridava imperiosament fronteres enllà no era únicament el mètode Dalcroze, era l'amor al món inconegut, la curiositat insaciada d'altres terres, d'altres pobles, d'altres llengües, d'altres costums...

No em condemneu sense llegir-me.

La paraula feminisme ha estat molt sovint mal interpretada. Essent la seva formació composta per la paraula fembra i el sufix grec -isme deu voler dir simplement: «tendències en pro de la dona». Ja veieu doncs, que ésser feminista no vol pas dir cap cosa terrible ni esveradora.

El primer que s’ha de fer amb la vida és «viure-la»  i després, si de cas, «escriure-la»  amb coneixença de causa.

No oblideu que ni un sol dia de la meva vida he deixat d’escriure, perquè per a mi, escriure és com a respirar.

Aquests darrers vint anys no he viscut. És difícil d’explicar. Són anys sense cap aventura, anys somorts, anys grisos. Només he viscut en les meves obres literàries. Ara per a mi, escriure és viure, i l’aventura ja resta contada en el contingut de la meva obra.

Els infants mengen i dormen, juguen i es banyen amb joia inconscient entorn d’una graciosa cabana de bambú; sense preocupar-se del nom de llurs pares.

Així, l’amor, la poesia i la música sense literatura, floreixen entre un espai florit i perfumat, sota un gran cel lluminós i serè.

Aspirem el perfum penetrant del gessamí i el taronger silvestres. La petita ciutat oceànica sembla reposar, entregada a un sopor dolç. La vetlla el buf lleuger de l’asil. Es deixa bressolar per l’onada lenta de l’oceà.

Ens allunyàvem lentament, i ja la terra es confonia amb els éssers.

El silenci era perfecte en aquella tarda autumnal; només el murmuri greu del riu invisible es feia sentir i harmonitzava amb la llum dolcíssima el sol, els colors rovellats i suaus de les fulles, l’olor de terra remoguda.

Era capaltard. Terra i cel es confonien al lluny, en una abraçada lluminosa, plàcida, suau. Sons, resplendors i perfums es confonien també, en una harmonia de tots els sentits.

Una frescor deliciosa s’exhalava del carrer. Els arbres gotejaven; les fulloles recents relluïen amb mil gotetes a la claror del sol que tornava a sortir; els prats verdejaven com un vellut suavíssim.

Quan les papallones s’immobilitzaven semblaven flors, quan una flor es movia gronxada per un alè de brisa semblava una papallona. Tan brillants i colorides eren les unes com les altres.

Vaig veure enlairar-se el sol, amarar-ho tot de la seva gran claror groga i declinar, apagar-se, desaparèixer enllà de les muntanyes.

S’escolaven els darrers dies de l’estiu. Les primeres boires tardorals alternaven amb períodes de serenor. El cel passava d’un gris opac i unit a un blau pàl·lid i lluminós, on brillava un sol grogós i tebi.