Roig i Fransitorra, Montserrat

Cal una mica de mentida per imaginar-nos que perseguim una mica de veritat.

Però tant la vida, com els llibres, com la ciutat on vaig néixer, s'han anat transformant en les meves pàtries. Primer t'ho trobes, després ho esculls.

Les dones, avui, hem descobert l'amistat entre nosaltres, la complicitat, el secret per fi compartit. Enraonem en veu alta, hem deixat de xiuxiuejar.

A partir dels seixanta, la paraula de dona, l'os dur de rosegar, converteix les dones que escriuen en escriptores, en creadores. És a dir, en manipuladores de la vida per a convertir aquesta en art.

Em sembla que no som capaços de valorar la realitat fins que aquesta no es converteix en record.

La literatura no és història. La literatura s'inventa el passat a partir d'uns quants detalls que han estat reals, encara que sigui a la nostra ment.

La soledat, per a un home, pot ser el primer esgaló cap al poder i cap a l'art. Per a una dona és la buidor, la bogeria o el suïcidi.

L'amor de la Kati i la mamà va ser intens perquè el volgueren etern.

Ara bé, el treball arqueològic ens ha servit de molt. Sabem que la paraula de dona ha estat dita, que ha existit. Virginia Woolf deia que tot havia estat esborrat. Ara ho hem tornat a escriure amb tinta visible.

Sempre he envejat els escriptors que han nascut al món de les paraules davant l'espectacle, sorprenent, canviant, immens de la natura. És la màgia del desordre natural davant el rígid ordre humà de les ciutats. Perquè quan triem l'ofici d'escriure triem, també, la soledat. I aquesta és difícil de sentir en un espai urbà.