Marçal i Serra, Maria-Mercè

Com un peix sense bicicleta/ cerco el meu cor entre les ones./ Alço la copa on mor la lluna/ en vi molt dolç./ M'he emborratxat de solitud.

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,/ de classe baixa i nació oprimida.// I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Morir: potser només/ perdre forma i contorns/ desfer-se, ser/ xuclada endins/ de l'úter viu,/ matriu de déu/ mare: desnéixer.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Tinc els ulls de fusta./ De tant en tant, un cuc hi plora.

Amor saps?, tot avui, la meva porta/ frisant per fer-te pas s'obria sola.

Feta desig, cant i paraula/ et miro. Jo sóc tu mateixa./ No em reconec. Sóc l'altra.

Ell mateix, moltes vegades, es debatia amb el paper en blanc: paisatges verdíssims imbuïts de nebuloses melangies, nimfes etèries, amors de lluny vagament inassolibles...

Sempre es perd alguna cosa quan es guanya.

La memòria té a veure sempre amb el passat, però potser tant o més amb el present i, en conseqüència amb el futur.