Artís i Gener (Tísner), Avel·lí

Per què escric. Ho faig per tal de relatar les impressions de tot aquest garbuix allargat, de coses amuntegades en el meu flascó vitri de vuitanta-un anys.

Som catalanistes perquè ens n’han fet. Privar-nos de la nostra llibertat ha convertit en una militància allò que tan sols hagués estat una circumstància geogràfica [...].

El sentiment de venjança no és pas gaire noble, o gens, però si la causa és justa tot sol s’ennobleix i aleshores ja val tot [...].

Ara ja tinc vint vegades quatre anys i quasi només hi veig amb els dits, amb la polpa dels dits.

Puc ben dir que ho he perdut to menys el record i és sots aquest record que em poso a escriure. 

Els dies feien més o menys de bon passar, però les nits al ras eren sinistres. L'única solució consistia a fer una piràmide humana i rellevar-nos per torn, cada cop més a l'exterior.

Al cap d'unes setmanes d'haver-nos evadit del camp de concentració al sud de França, ens va acollir la Universitat de Tolosa de Llenguadoc, que havia obert literalment els braços, desbordant afecte per tots els porus.

Recordo que un vespre, a la Llibreria, jo hi restava embadalit escoltant l'animada conversa que hi tenien diversos intel·lectuals, que feien penya en el local. L'adolescent que era jo s'extasiava veient de prop homes d'un gran renom, als quals tenia ocasió de sentir-los a la vora.

Pels anys noranta, l'Ajuntament decidí que la plaça de Catalunya havia d'ésser definitivament una plaça, netejant-la de les cases i les barraques que l'ofegaven i l'enlletgien.