Villalonga i Pons, Llorenç

Bearn sabé somriure per espai de vint-i-dos anys: una eternitat. Avui que ja el mir d'enfora, és quan comprenc que era un paradís, perquè en aquest món, no hi ha més paradisos que els perduts. 

Tot el que hi ha en mi és el que no som, i l'essència del meu ésser consisteix en aquest etern i enigmàtic no ésser 

"Rector: - El progrés, a caniv d'algunes comoditats, pot fer-nos mal.Senyor: - Tot és a canvi d'alguna cosa." 

Senyor: - I és que tot té la seva contrapartida. Lo que té envers, ha de tenir revers. 

Senyor: - I és que tot té la seva contrapartida. Lo que té envers, ha de tenir revers.

Els contraris – fracàs o èxit, llibertat o destí – són igual que el lluç, que es mossega la cua. 

…Turclub va esser per algun temps un paradís terrenal; però és ara únicament quan prenc plena consciència d'alguns dels seus valors; tan cert és que els veritables paradisos són els perduts. 

…l'home és envejós i cultivava sàviament l'esperit d'emulació, l'esperit fàustic que ens impulsa a posseir allò que no necessita. 

Convé recordar que en els meus pesonatges de ficció no intent retratar mai ningú determinat, encara que en molts d'ells he aprofitat elements d'éssers de carn i os que he anat coneixent en el curs de la meva dilatada vida.

A Bearn vaig passar els anys millors de la infantesa. Sabem que la Humanitat és desventurada, que la Història és un aplec de crims 

Vaig néixer el 1897. No és senzill concretar els primers sentiments d'una existència humana. Supòs que en mi, Salvador Orlan, foren, com en tothom, la líbido i l'angoixa. L'odi i la nàusea degueren arribar un poc més tard. 

Sense un públic culte no hi pot haver art. Això es veu clarament al teatre: no és el cinema qui l'ha mort, sinó uns espectadors incapaços de comprendre el somriure de Célimène, i això que Molière no era precisament gaire complicat