Moncada i Estruga, Jesús

De seguida, un núvol de pols, el primer dels que havien d’acompanyar la llarga agonia que començava aleshores, va elevar-se per sobre de la vila i es va esfilagarsar a poc a poc en l’aire lluminós del matí de primavera.

Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l’ensulsiada d’escales, trespols, envans i revoltons, l’esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s’esfondrava sense remei.

El vell Nelson va aturar-se i contemplà a la seva dreta la població nova a la qual havia de mudar-se l'endemà; havien aconseguit un lloc on els seus descendents perpetuarien el nom de la vila, però s'adonava que ell mai no podria sentir seva aquella geometria blanca i vermella [...].

[...] navegant sense llaüt, exiliat sense esperança de retorn, ja pertanyia a la nit inacabable per on el seu pare (...) i tantes altres ombres entranyables navegaven silenciosament cap a l'oblit.

Veies eixir els miners amb el cansament als ossos, carregats amb pics i pales i carburs, d’aquella fosca tràquea d’on semblava que t’arribés un baf de sang, gorgolls d’aigües perdudes i el gemec de la terra llepant-se les ferides.

La població havia viscut prop d’un segle entre mines de lignit i la pols del carbó se li havia adherit igual que una pell d’ombra; els edificis, on les emblaquinades resultaven efímeres, la gent, fins i tot els rius, sempre solcats per vaixells negres i amb les entranyes enfosquides pel carbó perdut en els naufragis, semblaven haver agafat la mateixa pàtina.

[...] en aquell temps encara no eren utilitzades les bèsties per remolcar els llaüts riuamunt i els homes es deixaven la pell per les vores de l’Ebre a força d’estirar la sirga.

La Mequinensa que va viure aquell tràngol ja no existeix. La construcció d’un pantà a l’Ebre va esborrar-la del mapa el 1975. D’ençà de llavors, els mequinensans viuen en una població nova molt a prop de l’indret que ocupava l’antiga.

Quan algú parla, doncs, de la «vila vella» es refereix a la desapareguda, ara un fràgil laberint de cendra que el vent esgarrapa i, engruna rere engruna, se’ns enduu de la memòria.

Aquest Isidre! –em deia jo–. Aquí té uns olivers d’allò més ufanosos i segur que ni se’n recorda. Però, és natural; si es passa el dia darrere el taulell de la seva botiga despatxant cigrons i patates, ¿com ha de pensar en aquest bocí de terra que va heretar del seu oncle Tomàs? De bon començament, es veu que li va fer il·lusió, el va fer llaurar i tot, però ja li deu haver passat la febrada; no es pot ésser pagès i botiguer alhora. La terra no és una joguina, demana sacrificis! I és una llàstima, perquè aquestes olives, una de dues: o es faran malbé o qualsevol pocapena les hi afaitarà.

Les primeres vermellors de l’alba van pujar al mur que vorejava l’Ebre des dels llaüts amarrats en els molls silenciosos i s’enganxaren lentament a les textures aspres de les cases arraulides al vessant de la serra dominada pel castell. A la claror del dia, sempre li costava penetrar en el garbuix de carrers i carrerons. La població havia viscut prop d’un segle entre mines de lignit i la pols del carbó se li havia adherit igual que una pell d’ombra; els edificis, on les emblaquinades resultaven efímeres, la gent, fins i tot els rius, sempre solcats per vaixells negres i amb les entranyes enfosquides pel carbó perdut en els naufragis, semblaven haver agafat la mateixa pàtina.

Si fa bon oratge, seuen a la porta del bar Esport i s’hi passen hores sota les acàcies. Com sabeu, és un punt de primera per matar l’aranya. Controlen anades i vingudes, observen els pacients de la consulta del doctor Beltran, fan càbales sobre les seves malalties, repassen el temps, la collita, la marxa de les mines, les xafarderies… Ara i adés, per estirar les cames, aixequen el cul de la cadira, creuen la plaça, es recolzen a l’ampit del mur de l’Ebre, aguaiten als molls i en contemplen la bullícia.

Van ressonar les barrinades per les galeries. S’aturà la porgadora. Escoltaves el rodar dels darrers vagons. Veies eixir els miners amb el cansament als ossos, carregats amb pics i pales i carburs, d’aquella fosca tràquea d’on semblava que t’arribés un baf de sang, gorgolls d’aigües perdudes i el gemec de la terra llepant-se les ferides.

El xofer frenà, l’autocar es va parar davant mateix del cafè; la gent eixí de l’establiment i s’acostà a la part davantera del vehicle a rebre els viatgers, que ja començaven a baixar. El Marcel·lí, la seva mare i l’Adelaida fitaven el rectangle de foscúria de la porta on les ombres dels passatgers adquirien un cos, unes fesomies en ser tocats per la llum del fanal penjat sobre el rètol del cafè.

De sobte va sentir soroll de veus. Esverat, va obrir els ulls i es va trobar davant mateix del cafè de Bartomeu. A dins els amics cantaven La bella Carolina. Entre taules velles i cadires coixes, la nit de dissabte feia olor de cafè, alchol i fum de tabac negre. Es bevia, es cantava, es feia la manilla. Tothom estava content.