Manent i Cisa, Marià

Quan el Sol es ponia m’he assegut al terrat […]. Al coll d’Alforja persistia el gran incendi: el magenta i l’or a l’horitzó, més amunt una franja verd pàl·lid i, coronant la posta, el blau pur.

He obert el balcó […] el paisatge de l’ampla vall conreada i dels boscos que la circumden, ha estat com una irrupció, com una invasió irresistible de verds flonjos, compactes, tendres.

Fa un dia típic de novembre: gris, amb núvols baixos, o bé allargassats, densos, a la carena. Els avellaners ja són ben nus i donen al paisatge aquell to moradenc pàl·lid: els boscos s’hi destaquen amb força, i també, […] les alzines i els roures.

Des de sota els plàtans, el Mas sembla una pintura, una evocació impressionista. Les branques baixes es mouen lentament contra la casa ocre, amb vidrieres i finestres de color de vi fosc; […] És en conjunt, un amable Cézanne.

Quin dia més meravellós! No gens de calitja al cel, muntanyes netes, rentades per la pluja, algun lleu nuvolet de pintura italiana, un aire fresc que ens incita a anar muntanya amunt.

Vileta de l’Aleixar, / rodona com una poma, / los fadrinets que hi ha dins, / mereixen palma i corona.

Al Cremat veiem volar les perdius. Quina Lluna, al capvespre! Ha sortit, lenta, sobre els pins, en un cel de perla, tranquil, suavíssim. Quan baixàvem, la posta -grans raigs vermellosos barrant el blau- semblava l’aurora boreal, les Llums del Nord.

Indubtablement certs artificis de la natura tenen una concentració, un misteri, una intensitat com els que solem trobar en les obres artístiques.

Vaig a veure en Miró a Mont-Roig. […] Parlant d’en Mir, diu que quan pintava a l’Aleixar […] era molt bo. […] En Miró ha fet un gran elogi del paisatge de L’Aleixar i de la Mussara. “Oh, la Mussara! -exclama-. Allò és molt bonic.”

Avui el paisatge és d’una netedat i d’una bellesa inoblidables. El mot per a definir aquests dies puríssims, olorosos, blaus, daurats -després de la pluja- és l’adjectiu “paradisíac”.

El paisatge és nu, llevat de les taques disperses dels arbres florits: rosa els presseguers, blanc les pruneres. També hi ha alguna taca verda, molt tendra dels ametllers. Els boscos s’acusen molt més que a l’estiu.

Quina pau quan em quedo a l’aguait! Adés canta un pigot o se sent caure, amb soroll de fulles i un cop sec, una avellana; adés es responen perdius a les Costes, o passen traginers […] o una parella de corbs, […] baten les ales pel cel del crepuscle…

De bon matí, quan he obert la finestra, ja he sentit el delicadíssim flauteig de l’oriol. Aquesta melodia breu, senzilla, pura, és com l’emanació més serena i més afinada del paisatge[…] és com l’ànima musical d’aquest recer de conreus i boscos.

No és cap malabarisme poètic dir que la vidalba florida, en la terra vermella o enfilada en algun avellaner, sembla exactament un vel de núvia. [...] però en aquesta terra austera [...] té alguna cosa de filigrana humana o misteriosa.

Quan m’he aturat a reposar vora un conreu cenyit de boscos, el sol de la tarda era delicadament daurat, la verdor s’espesseïa com una molsa, i el parrupeig dels tudons [...] insistia, en la solitud. Llavors he tingut la sensació d’un paradís insegur.

Sota els àlbers les tórtores parrupejaven inacabablement, voletejaven lentes, com extàtiques, feien un so de seda entre les fulles grises de plata, semblaven una flor despresa d’aquell fullatge lunar.

Mentre sèiem vora un conreu a muntanya, sentim grallar els cobs: un de veu greu, l’altre de crit agut, ridícul, com un escarafall de vella dama francesa. Els gaigs també hi dialogaven.

Dia pur, amb vent de llebeig (que ací anomenen “serè”). Els cingles es veuen nets, de color d’ocre o de púrpura. Vaig a muntanya amb l’Albert. Fa una tarda clara, assolellada, amb temperatura i claror de setembre.

Hem anat a mirar els ruscos, on hi ha un bon moviment d’abelles. Al cirerer, ben florit, de vora el Mas s’enfonsen àvidament en els penjolls blanquíssims. [...] Hem vit la font del Baptistet, que sempre em recorda el títol d’un poema carnerià.

Torno a l'Aleixar. Pel camí, des del tren, alfals verds, presseguers i pomeres, mar blau, blau, blau-tremolor de seda i de plata-. Quan arribo al mas, el sol de posta tocava deliciosament a la part alta dels boscos. Quines abraçades els nens! La menudeta reia, arrugava el nas com un conill.

Al caient de la tarda, m'arribo amb la Josefina, fins a l'Argilós. Frescor i pau, després d'un dia càlid. Entre avellaners i oliveres, la nota clara d'un foc. Els pagesos cremen herba. Les flames crepiten i envien cap a muntanya una llarga fumera blavosa.

Al matí estava núvol: el sol només tocava a les muntanyes que hi ha darrera el mas. Però a la tarda, quin cel pur, quin sol alegre! [...] De tant en tant, per la finestra, contemplo l'extensió vastíssima d'avellaners i oliveres, els boscos sota els cingles vermellosos, la línia pura de la carena.

Tant a l'hivern passat, com en temps de primavera, com en ple juliol i tot, ha plogut força en aquesta vall coberta d'avellaners, on es destaca algun flotó d'ametllers o d'oliveres. La cenyeixen els boscos, i no li falten cingles de color de mel, d'espígol i de púrpura.

Va fer un dia extraordinàriament clar. Bufava un vent fresc, i tot el paisatge tenia una alegria que era una dansa. Amb quina precisió es veien les llunyanies! Els cingles de color d'hisop o de rovell, els conreus del masos de les altures...

Aquests dies he treballat  alguna estona vora la mina, davant mateix d'un presseguer ple de fruita daurada: entre les branques es veien els boscos flonjos, els cingles rosats, el llogarret de Mascabrers voltat d'avellaners innúmers. Tot tenia una pau madura i assolellada, una mena de felicitat.

La terra és flonja, molla encara: ha tornat a ploure aquests dies. [...] El bosc fa una olor intensa. La Lluna nova, sobre la serra de Rocanys m'ha fet pensar en la imatge de Yeats quan la compara a una «petxina gastada pel mar del Temps».

Havent sopat sortim a l'era, a veure la Lluna, que avui fa el ple. Fa una nit serena, claríssima. Damunt Rocanys, tan cobert d'alzines, la Lluna brilla amb el seu aire de rostre humà. Ens arribem fins a la mina, on cantusseja l'aigua. Tot té un misteri extàtic, una pau que sembla irreal.

A la tarda hem anat al Mas de Borbó [...]. Hem vist l'alzina vellíssima [...]. La soca gegantina, coberta de liquen gris, la tenda enorme de les branques, commouen com un monument de la història, gairebé, o de la geologia: com una catedral o una cova majestuosa, amb columnes de mil·lenaris.

Llarga com la carena, sobre el riu, / cada matí s'adorm la boira clara. / On són els lliris? Sha tornat esquiu / el sol adesiara. [...] I si l'avellaner duu el fruit vinent / en verdes arracades és vermella / la pinassa, i les flors vora el torrent / es parlen a l'orella.

De la capa que us abriga, / la meitat n'heu volgut dar. / Beneïu la terra amiga / i la gent de l'Aleixar. [...] Rodoneta com la poma / és la vila, l'Aleixar: / Sant Martí, la vostra aroma / ha sentit, terres enllà: / allunyeu la mala ortiga / d'avarícia i malfiar. / Beneïeu la terra amiga / i la gent de l'Aleixar.

He pujat cap al bosc i he vist com la primavera desplegava entorn meu tots els seus encants: la neu increïble d'un arç florit m'esperava a un tombant del camí i, més enllà, hi havia les flors morades de l'estepa i les petites margarides amb el capell blanc i groc. Tot d'una, m'ha fet alçar el cap l'esbatec d'uns coloms salvatges i he vist el cel primaveral entre els pins.(Anotació del 5 de maig de 1980)

Sol i horitzons clars. El paisatge és nu, llevat de les taques disperses dels arbres florits: rosa els presseguers, blanc les pruneres. També hi ha alguna taca verda, molt tendra, dels ametllers. Els boscos s'acusen molt més que a l'estiu. L'Albert feia notar que, entre els avellaners despullats -d'un gris moradenc-, es veuen molt bé les casetes on els pageros guarden les eines al temps de la collita. (Anotació del 23 de març de 1963).

Vaig a Premià, sol, al migdia. Camps verds, vinyes tendres, algun cirerer florit, ben blanc entre la tènue verdor abrilenca. Veig en Joan Maria Guasch, que em recita versos: Hi ha en la terra la força de la vida... Sento la nota suau de les puputs, com en la meva infantesa, com en els temps de passió i melangia juvenil. La glicina de can Moles és ben florida. (Anotació del 10 d'abril de 1943).

Els jardins ja tenen la tendra verdor dels desmais i dels castanyers d'Índies; l'aleteig blau de les glicines, la primera neu tímida del lilà i la tènue fantasia morada dels arbres japonesos. El llarg xiular dels merlots, com s'adiu amb la boira grisa, amb el verd tendre, amb l'olor dels jardins!  (Anotació del 24 de març de 1940).