Anglada i d’Abadal, Maria Àngels

Nosaltres / cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més / no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!

Convidar les poetes és cosa perillosa. / Dic les poetes, no els joglars del rei.

M'he esgarrinxat entre els garrics la roba, / la pell i el cor.

Tisores de mots tallen les heures de l'oblit / que encerclen una llengua, un bosc amenaçat / o els ulls espaordits dels meus infants de Bòsnia.

He estimat el Montseny sense ametistes, / la plana adusta en els seus llargs hiverns, / els vels espessos d'imprecisa boira.

Mentre llegeixin ulls romandràs viu.

Sí, mirem-la bé, perquè mai no podem saber si duraran gaire en la seva gràcia vivent aquestes contrades on el cor es detura. El somriure blavís del mar, ja un poc amagat, la ratlla dels aiguamoixos, les vorades d'àlbers i de freixes que clouen els prats, aquesta claror d'avui sense calitja, tot, tot és amenaçat.

Si l'aigua no xopa les arrels d'un arbre, no en collirem cap fruit. Per això, en començar d'escriure els meus records, faig memòria dels meus avis.

No, no és el déu de la guerra el qui em dicta les paraules clares: ets tu, Afrodita, la reina de l'encantament i dels amors, la flor sorgida del mar; tu canvies el ritme del pols i el curs de la sang vermellosa; ni els petits rossinyols de ràpid bategar ni els atletes més forts de llarg alè no s'escapen del teu encís.

Els primers cops d'arquet fan esclatar la joia, entre el piano vienès i el violí. La melodia salta de la petita presó d'avet i d'erable, altra vegada arbres amb ocells, amb un ocell "que palpita i juga".

Res del món no és estrany a la poesia; dic del món i no només de la persona humana, encara que l'aprofundiment humà sempre és un dels camins més importants de la lírica.

Ens és negat, germans, dir cada cosa / amb el nom clar que una vella sang dicta!

Camí dels vents, he estimat l’altra plana / els vols de les gavines als sembrats, / les aigües, com nosaltres, indecises.

He pensat que nosaltres també estem vivint, la Maryk i jo, una mena d’Odissea, però els perills no ens han vingut de cap monstre com el Ciclop o les sirenes enganyadores, sinó dels homes, els que haurien de ser els nostres semblants.

Et deixaré, si vols, la veu / mentre tu tens els llavis closos.

Encara que pugui semblar estrany, els refugiats aquí, a Atenes, sovint cantem. No cantem pas per oblidar les nostre penes, ho fem per recordar els nostres cants.

Llavors ho vaig entendre tot i em vaig esforçar a no fer cara d’estaquirot. Tot: els fulls en blanc, la manca de noms al programa, el títol rebuscat, les votacions, el secret necessari... Era un congrés de negres d’escriptors i divulgadors famosos: per això els cotxes de lloguer més llampants, el vestuari més car, dels negres d’escriptors nord-americans, és clar...

Pots dormir en pau; la inquietud és per als vius.

Sempre més, a qualsevol ciutat, com un rostre estimat des de les arrels de la vida, crida al meu cor una paret anònima, mentre dugui cabells d’heura.

Ara jo llegia en les teles la vida de la pintora, com es llegeix una partitura quan s’han après les notes; la seva gran bellesa era, a més, una bellesa que em feia transparents els estats d’esperit que l’havien engendrada.

Si tothom desitgés passar la seva vida en l’amor —ens diu— i dormir després d’haver estimat i haver begut un bon vi, no existirien ni les armes ni les guerres, ni les batalles navals.

De vegades el distanciament entre l’aparença i la realitat es fa tan immens i enganyador que m’empipo i ho haig d’expressar.

El meu pare és poeta. No dic era, perquè els poetes duren sempre.

Sempre he envejat els amples rius de França, les seves arbredes on els arbres són respectats, no podats amb fúria i coronats com aquí a l’Empordà.

La meva companya estava encara alegre i cantussejava, el cap sovint recolzat a la meva espatlla, amb una naturalitat que m’encantava i alhora em feia sentir una espurnejant torbació.

Enyoro, en aquest espai, l’abundància de rosers que hi havia hagut. Amb els anys, però, ja s’hi desclouran noves roses, espero.

La poesia canta, celebra, és la veu de la vida, gratuïta com ella, perla com ella necessària, lligada, en el seu naixement, a la veu de les fonts, d’on sorgien les gregues muses, i al cant dels pastors que es cridaven de vall a vall.

A l’Empordà, un dia de tramuntana fortíssima ens va fer abrigar. Les orenetes, reunides en grans grups, canviaren impressions amb molta xerradissa i decidiren deixar-nos abans d’hora, pel meu gust.

Els ulls del pare sempre la miraven amb un esguard ple de la recança de no haver-la pogut protegir; sempre, fins que la mort els aclucà i la deixà a ella buida de la gran companyia que li feien, i que no retrobaria mai més.