Teixidor i Comes, Joan

"Sóc partidari, almenys per a mi, d’un llenguatge despullat, auster, gairebé elemental, no sols per raons de gust, sinó més aviat per simples raons de modèstia i, si voleu, per una última raó moral. Es fa més difícil llavors el subterfugi,l’engany, el recobriment artificiós. La poesia perd en superfície tot el que guanya en realitat. No escriure vanament.”

Pròleg de l’autor a Una veu et crida, 1969.

Aquesta és la posició estètica i moral que declara tenir el poeta davant l’escriptura. Hereu de la tradició maragalliana que connecta el jo,la natura i la trascendència; hereu del mestratge de Riba; hereu, també, de la tradició poètica anglesa de Wordsworth, Donne, Keats,... i de la poesia de Rilke, Hölderlin; hereu de l’experimentació de la poesia d’avantguarda; hereu de la tradició de la poesia popular,... Joan Teixidor deixa un llegat poetic que manifesta tota aquesta herència cultural i dóna com a resultat una poesia que destaca per la seva intensitat lírica, pel seu despullament, per la seva essencialitat.

La seva obra, coherent i unitària, abarca diferents gèneres:

Poesia : Poemes (1932), Joc partit (1935), L’aventura fràgil (1937), Camí dels dies (1948), El príncep (1954), Per aquest misteri i Quan tot es trenca (1962), Una veu et crida (1969) i Fluvià (1982).
Crítica literària: els pròlegs a la Poesia completa de Clementina Arderiu i Joan Vinyoli i Cinc poetes (1969).
Crítica artística: Antoni Tàpies: fustes, papers, cartrons i collages (1969), Miró: escultures (1973) i Miró, lithographe (1977)
Llibre de viatges : Viatge a Orient (1969) Prosa periodística : Tot apuntat 1965-1975, Apunts encara 1983-1985, Més apunts 1986-1989 i Els anys i els llocs.