Yxart de Moragas, Josep

Lo núvol me'ls tapa / quan vaig caminant ... /altres espectacles / tinc al meu davant; /de tot Barcelona / l'alegre brogit,/ fanals en renglera / la Rambla a la nit

Jo feia lo de sempre també: escoltar, apuntar, observar i inferir de cada detall la vida prosaica, mesquina, miserable, i grosserament immoral d'aquella genteta: una indelicadesa, una immoralitat inconscient; veia ben bé que no se'n donaven compte.

El primer rayo de la aurora chispea en los matizados vidrios del rosetón y lo convierte en inmensa rueda de fuego: el último fulgor del ocaso lame muriendo la enmohecida veleta.

El sol lo es todo, lo anega todo, centellea en todas partes: un sol de zona tórrida sobre un paisaje de lujuriosa vegetación que sólo deja al descubierto la cinta blanca que va derechamente de Reus a Tarragona. 

Lo barco que semblava una closca s'engrandeix, i sentats en la popa veiem els mariners sopant mentres fan via, i arriben a l'orella sos renecs i ses converses.

L'aire bufa més fort i més fred; un últim raig guspireja en l'escuma, s'evapora en lo zenit enrogint un pobre nuvolet i les ones s'adormen.

La colla es dissol, i jo me'n vaig a casa més despert que mai, febrós, sobreexcitat ... demanant forces per a suportar tal avorriment ... invencible, sense nom, negre, talment bestial, aquell spleen de les ciutats petites ...

¿Has vist mai un vol de coloms quan s'abat sobre la torratja en cònic remolí, i arriben primer los de la punta, després l'espessa massa amb multiplicades ales que esbateguen alhora, i , per fi, dos o tres ressagats en graciosa i indecisa espiral? Així es llença la canalla per l'escala de l'estudi fins a arremolinar-se a l'entorn de la senyora Agneta, saltant, xisclant i dant-se empentes. Arriben primer los més entremaliats i els últims, los petits, petits, que amb caminar d'ànec, somicant, venen com poden.

Qui ha escrit, qui sent el gust i la necessitat d'escriure, em comprendrà. S'arbora la imaginació; llu una idea; una vibració nerviosa; una frisança especial vos commou; apareixen a voltes algunes frases, com si a cau d'orella una veu misteriosa les anés dictant, dictant, i atents a la veu que sembla d'un altre, murmureu embadalits: "Què bonic que fora això! ..." Preneu la ploma i comenceu ... Sí?. Llavors tot són dificultats.

Aqueixa modèstia no és [...] incompatible amb lo coneixement de les pròpies forces, perquè això fora necedat, i allavors sí que ens trobaríem una contradicció irreductible entre el talent i la tonteria.