Masó i Valentí, Rafael

Ara que dic d’enyorament, em ve al cap aquella doctrina orsiana segons la qual dolors ploraners, enyorament, etc., deuen ser lluny de nosaltres. Classicisme, que és serenitat, que és empresonament de la passió, deu rebutjar-les, diu ell.

Ma cambra és el silenci i el goig de mon esprit; / té blaves flors rientes jugant per les parets; / uns vidres plens d’estrelles com la serena nit; / i un llit amb els llençols, alegres de tan nets.

Vianant que passes frec d’aqueixes musques, rònegues, moreníssimes parets de casa nostra, enfonsa el teu ull avid i curios una mica més endins d’aquesta escorça dura; acàs hi trobis tot allò que ton anima cobeja i els teus sentits presenten.

El sol com una cinta / de mel, a tots ha atret: / al daurador qui pinta /un sant, a l’esmolet, / a l’avi qui estossega, / al jove que hi llegeix, / al gat sec qui rosega / una espina de peix. / Dos núvols van perduts, / sonen cinc estornuts!

Per sobre de tot lo que hi ha d’haver en l’obra d’art com en tota obra bella es la racionalitat, l’equilibri, la justa proporció de mides, la justesa de la cosa am el servei que acompleix, amb el lloc en que és esposada, am la persona que la posseex.

Plora, plora Catalunya, / que has quedat orfe de cor! / Has quedat com una branca / que ha perdut sa millor flor, / com la rosa que marcida / ha perdut sa fina olor, / com un rei sense reialme, / com un sol sense claror.

Jo vull cantar l’angoixa d’aquell carrer estret / que té els portals humits i un plor a la paret, / d’aquell carrer estret que a penes s’endevina / i és tan estret i just que el passa una trenyina.

Jo de mon carrer vull dir-ne / tot allò que em té encantat. / Aquells aires que el refresquen / i el sol que aurífic s’hi ajau; / aquells nins que vessen xiscles / i el crespinell dels teulats.

Plou fort i cau la tarda. / Les bones germanetes / han fet que els vells s’acoblin / sota el cobert de l’hort. / Sota el cobert del pati / d’un molt proper col·legi / també els nois s’hi soplugen... / Fa vent i plou molt fort.

Sou vós mateixa, Betti, la qui ha acceptat el préssec, / i vós qui em feu l’ofrena amb vostres dits de fada. / Els ulls m’haveu ferit amb el vellut de fruita / i amb el cerós setí de vostra mà nevada!

Res com la senzillesa, res. Ella sempre, sempre, sempre engendra la gentilitat, l’elegància, a distinció, l’exquisitat. ¡Tingue-ho per ben segur! Rarament una cosa que sia extremadament senzilla, estarà malament i podrà fer riure.