Salvà i Ripoll, Maria Antònia

Maria Antònia Salvà (1869-1958) és la primera poeta moderna en català. Es va formar en l’ambient culte de la Renaixença mallorquina, sota el mestratge de Miquel Costa i Llobera. La seva obra, s’insereix, d’entrada, en la temàtica rural de l’anomenada Escola mallorquina, amb poemes sobre Llucmajor, els treballs i la gent rural que tenen com a rerefons les cançons populars, molt vives a la Mallorca del seu temps i expressió del món rural.
Ràpidament, entrà en contacte amb la generació de poetes joves com Miquel Ferrà i Josep Carner, que la va donar a conèixer en els cercles literaris catalans.
De la seva obra destaquen els poemaris Espigues en flor (1926), El retorn (1934) i Lluneta del pagès (1952). La seva poesia, basada en la contemplació de la natura, passa de la descripció a una interiorització bella i molt subtil, capaç d’evocar diversos estats d’ànim, i la pròpia subjectivitat.
També destacà com a traductora, així com en el conreu de la prosa. Entre els autors traduïts, s’hi compten Alexandre Manzoni, Giovanni Pascoli o Francis Jammes. Pel que fa a la prosa, cal citar Viatge a Orient (1907), no publicat fins el 1998 i, sobretot, els textos recollits a Entre el record i l’enyorança (1955).