Pons, Josep Sebastià

Josep Sebastià Pons (1886-1962) neix a Illa (Rosselló) el 1886, primer fill d’en Simó Pons i de l’Antoinette Trainier. El recinte clos de muralles de la vileta antiga, la «teranynina» dels carrers estrets i la gent pagesa que hi viu, les escapades pels horts de vora Tet o al repeu dels Aspres a l’empara de les tres piques del Canigó conformen la sensibilitat del futur poeta.
A l’adolescència, la intercessió de Josep Bonafont - El pastorellet dela Vall d’Arles - (1834-1935), d’Esteve Caseponce (1850-1932), de Joan Amade (1878-1949) i el catalanisme naixent de la Revue Catalane l’encaminen a escriure en català.
Pons que no vol trair ni la seua llengua ni el seu país, en els sentits més locals, ans elevar-los a la dignitat literària, anirà afinant la inspiració i desbrossant la llengua Roses i xipers (1911) a El bon pedrís (1919), L’estel de l’escamot (1921), Cantaperdiu (1925). Sebastià, el nom que s’ha afegit en record del seu didot, evidencia l’autenticitat del seu caminar poètic. La seua musa, companya, esposa, mare de les seues filles, Elena Soler l’hi ajuda amb la frescor del seu llenguatge i la senzillesa del seu anar fent. L’allunyament del país, per motius professionals –en Pons és professor de castellà– no trenca pas l’exclusivitat rossellonesa de la inspiració, tornada a alimentar en temps de vacances.
Acabada la tesi doctoral sobre la literatura rossellonesa dels segles XVII i XVIII, Josep Sebastià, malgrat un cert reconeixement dels literats barcelonins i l’èxit relatiu d’un teatre amarat de simbolisme i ruralitat (La font de l’Albera, 1922, Amor de pardal 1923, El singlar, 1930), no es dóna per líricament satisfet. L’amistat i l’exemple de l’escultor Maillol l’animen llavors a depurar l’expressió, a essencialitzar l’observació: el recull L’aire i la fulla (1930) diu els temes de sempre, camins, fonts, arbres, animalots i gent humil, però amb mots més conptats i girs més comuns encara. A Cantilena (1937) l’estalvi d’efectes, goigs i neguits a mig dir pressenten i després sublimen el dolor de la mort de l’esposa (1933).
A la desgràcia íntima se sumen els drames col·lectius i la vellesa que s’insinua: l’escriptura escasseja. El 1950 per això, el poemari català Conversa i el recull de proses franceses Concert d’été, –el llibre que més directament parla de la Casa Samsó– celebren els plaers humils d’una vida retirada. Amb el Llibre de les set sivelles (1956), Pons assoleix per fi una prosa àgil, entre conte i vivències. Al Contrapunt que afegeix el 1960 a la reedició de Cantaperdiu, sols el depurament expressiu assenyala el pas del temps i una familiaritat cada cop més gran amb la natura i els éssers.
El gener de 1962, Pons mor a Illa a la casa dita del Bolès. Se l’havia feta fer vora la carrerada, camí dels Aspres.
Reunida en un volum el 1966, a cura de l’amic Tomàs Garcés, la poesia completa de Josep Sebastià Pons presenta els reculls de jovenesa ben esporgats, de la mà del poeta mateix, i un aplec de poemes punyents d’elegia Cambra d’hivern.
La narració autobiogràfica, L’oiseau tranquille, (1977 en traducció catalana, el 1986 per l’original francès) evidencia els lligams de Pons amb la seua terra.

  • Josep Sebastià Pons

    Josep Sebastià Pons

  • Patrimoni literari d'Illa

    Patrimoni literari d'Illa

  • Illa

    Illa

  • Illa

    Illa

Rutes relacionades

Citacions

Més citacions